Enrique Granados Campiña va nàixer el 27 De Juliol de 1867 a Lleida. Va començar a estudiar música a una edat molt primerenca. Va estudiar piano a Barcelona. En 1887, Granados, va viatjar a Paris per a estudiar amb Charles de Beriot. En Paris, al mateix temps que va mantindre la seua amistat amb Albéniz. Va començar a mantindre contacte directe amb els més importants compositors francesos del moment, Debussy, Ravel. En 1889 va tornar a Barcelona per a començar la seua carrera com virtuós intèrpret i compositor. En 1892 va fer la seua primera interpretació del Piano Va concertar de Grieg, a Espanya. Durant esta època, va interpretar molts concerts de música de cambra amb amics íntims Entre 1895 i 1898 va fer la premier de diversos de les seues obres teatrals, Mel d'Alcàrria, Maria del Carme, junt amb diverses obres i peces al piano. En 1901 va fundar l'Acadèmia Granados, que es va convertir en el segell de l'ensenyança de l'art d'interpretar al piano. Granados i la seua dona Amparo van morir ofegats quan el Sussex, el barco en què viatjaven de Londres a Barcelona va ser torpedinat mentres creuava el Canal Anglés. Granados va dirigir l'Acadèmia fins al dia de la seua mort, assumint el comandament a partir de llavors el seu pupil i amic Frank Marshall. Van decidir canviar el nom de l'Acadèmia a Acadèmia Marshall. Actualment, el terme neo-romántic seria el millor per a descriure com va desenvolupar el seu personal estil romàntic, fins llavors desconegut a Espanya. Un expressiu estil influenciat per Chopin, Schumann, Schubert i Grieg i les Boniques de Goya del segle XVIII. Representa el piano romàntic i poètic del segle XIX a Espanya.
dimecres, 3 de juny del 2009
diumenge, 8 de març del 2009
Jung, Carl Gustav (1875-1961), psiquiatre i Psicòleg suís, va fundar l'escola de Psicologia Analítica.Es va veure obligat a utilitzar este nom, triat precipitadament, per quant el que volia posar a la seua Escola, era el de Psicologia Complexa, terme ja encunyat per Pierre Janet.
Jung va eixamplar l'acostament psicoanalític de Sigmund Freud, interpretant disturbis mentals i emocionals com a temptativa de trobar integritat personal i espiritual. En especial, la seua experiència amb Psicòtics va ser decisiva per a l'acostament de Freud a Jung, perquè el metge vienés havia tingut contacte tan sols amb neuròtics, bàsicament les denominades Histèries.
Portat de juliol el 26 de 1875, en Kesswil, Suïssa, el fill d'un clergue protestant, i amb otrso set en la seua família, Jung va desenvolupar durant la seua solitària infància una inclinació per a somiar i lfantasear que van influenciar en gran manera el seu treball d'adult.
Després de graduar-se en Medicina en 1902 en les universitats de Basilea i de Zuric, amb un profund coneixement en Biologia, Zoologia, Paleontologia, i Arcqueología,carrera esta última que va deixar per un son que va tindre, va començar el seu treball sobre el Test d'Associació de paraules, ja desenvolupat per Wundt, però portat a l'àmbit únicament psicològic,i en el qual les respostes d'un pacient a les paraules estímul van revelar el que va cridar Jung amb el terme Complexos, definint a estos com a idees o representacions afectivament carregades i autònomes de la Psique conscient, paraula que s'ha desvirtuat quant a la seua definició a l'arribar a ser a ser universal.
Estos estudis li van portar renom internacional i ho van conduir a una col·laboració pròxima amb Freud. Amb la publicació de la psicologia de l'Inconscient (1912; revista en 1916), no obstant això, Jung va declarar la seua independència de l'estreta interpretació sexual de Freud respecte a lal libido mostrant els paral·lels pròxims entre els mites antics i les fantasies psicòtiques i explicant la motivació humana en termes d'una energia creativa més gran (elan vitae). va renunciar a la presidència de la Societat Psicoanalítica Internacional i va fundar la seua Escola,portat per altres col·legues,pacients i amics, ja que Jung era contrari a la formació d'escoles i deixebles.
Durant els seus 50 anys restants Jung va desenvolupar les seues teories, traçant un ampli coneixement de la mitologia ( treballs en col·laboració amb Kerensky) i la Història; recorrent diversasculturas a Mèxic, l'Índia, i Kenya
En 1921 va publicar un treball important, els tipus psicològics (trans. 1923), en el quals es va ocupar del vincle entre el conscient i l'inconscient, proposant els tipus de personalitat ara ben coneguts, extroverción i introverción.
Més avant va arribar a una una distinció entre les sensacions personals i els pensaments inconscients, o reprimits desenvolupats durant la vida d'un individu, i el que va denominar inconscient col·lectiu, sensacions, pensaments, i memòries compartides per tota la humanitat.
L'inconscient col·lectiu, segons Jung, es compon del que ell va denominar, prenent de Plató " arquetips, " o imatges primordials. Estos corresponen a les experiències de la Humanitat típiques com enfrontar la mort o eligir un company va trobar la seua manifestació simbòlica en les grans religions, mites, contes de fades, fantasies i l'Alquímia, en especial l'obra de Paracels i Picco della Mirant-la.
L'acostament terapèutic de Jung va tindre com a objectiu reconciliar els estats diversos de la personalitat, que ell va veure dividits no sols en contraris d'introverción i extroverción sinó també en les de subvariables pensament,intuïció,sensdación i percepvión. Ajudant a confrontar ell inconscient personal i integrant-ho amb l'inconscient col·lectiu representat en l'arquetip de l'Ombra Col·lectiva, Jung sosté, que un pacient pot aconseguir un estat de l'individuació, o la integritat d'un mateix.( El Déu Interior )
Jung va escriure voluminosament, especialment en metodologia analítica i els llaços entre la Psicoteràpia i la creença religiosa.Es va interessar molt en la Sincronicidad,l'Alquímia i els estats alterats de consciència, a punt que va crear el mètode d'inmaginación activa, que va sorgir en el després de la ruptura amb Freud, mentres escrivia el críptic llibre Rojo. va morir de juny el 6 de 1961, en Kusnacht.
Jung va eixamplar l'acostament psicoanalític de Sigmund Freud, interpretant disturbis mentals i emocionals com a temptativa de trobar integritat personal i espiritual. En especial, la seua experiència amb Psicòtics va ser decisiva per a l'acostament de Freud a Jung, perquè el metge vienés havia tingut contacte tan sols amb neuròtics, bàsicament les denominades Histèries.
Portat de juliol el 26 de 1875, en Kesswil, Suïssa, el fill d'un clergue protestant, i amb otrso set en la seua família, Jung va desenvolupar durant la seua solitària infància una inclinació per a somiar i lfantasear que van influenciar en gran manera el seu treball d'adult.
Després de graduar-se en Medicina en 1902 en les universitats de Basilea i de Zuric, amb un profund coneixement en Biologia, Zoologia, Paleontologia, i Arcqueología,carrera esta última que va deixar per un son que va tindre, va començar el seu treball sobre el Test d'Associació de paraules, ja desenvolupat per Wundt, però portat a l'àmbit únicament psicològic,i en el qual les respostes d'un pacient a les paraules estímul van revelar el que va cridar Jung amb el terme Complexos, definint a estos com a idees o representacions afectivament carregades i autònomes de la Psique conscient, paraula que s'ha desvirtuat quant a la seua definició a l'arribar a ser a ser universal.
Estos estudis li van portar renom internacional i ho van conduir a una col·laboració pròxima amb Freud. Amb la publicació de la psicologia de l'Inconscient (1912; revista en 1916), no obstant això, Jung va declarar la seua independència de l'estreta interpretació sexual de Freud respecte a lal libido mostrant els paral·lels pròxims entre els mites antics i les fantasies psicòtiques i explicant la motivació humana en termes d'una energia creativa més gran (elan vitae). va renunciar a la presidència de la Societat Psicoanalítica Internacional i va fundar la seua Escola,portat per altres col·legues,pacients i amics, ja que Jung era contrari a la formació d'escoles i deixebles.
Durant els seus 50 anys restants Jung va desenvolupar les seues teories, traçant un ampli coneixement de la mitologia ( treballs en col·laboració amb Kerensky) i la Història; recorrent diversasculturas a Mèxic, l'Índia, i Kenya
En 1921 va publicar un treball important, els tipus psicològics (trans. 1923), en el quals es va ocupar del vincle entre el conscient i l'inconscient, proposant els tipus de personalitat ara ben coneguts, extroverción i introverción.
Més avant va arribar a una una distinció entre les sensacions personals i els pensaments inconscients, o reprimits desenvolupats durant la vida d'un individu, i el que va denominar inconscient col·lectiu, sensacions, pensaments, i memòries compartides per tota la humanitat.
L'inconscient col·lectiu, segons Jung, es compon del que ell va denominar, prenent de Plató " arquetips, " o imatges primordials. Estos corresponen a les experiències de la Humanitat típiques com enfrontar la mort o eligir un company va trobar la seua manifestació simbòlica en les grans religions, mites, contes de fades, fantasies i l'Alquímia, en especial l'obra de Paracels i Picco della Mirant-la.
L'acostament terapèutic de Jung va tindre com a objectiu reconciliar els estats diversos de la personalitat, que ell va veure dividits no sols en contraris d'introverción i extroverción sinó també en les de subvariables pensament,intuïció,sensdación i percepvión. Ajudant a confrontar ell inconscient personal i integrant-ho amb l'inconscient col·lectiu representat en l'arquetip de l'Ombra Col·lectiva, Jung sosté, que un pacient pot aconseguir un estat de l'individuació, o la integritat d'un mateix.( El Déu Interior )
Jung va escriure voluminosament, especialment en metodologia analítica i els llaços entre la Psicoteràpia i la creença religiosa.Es va interessar molt en la Sincronicidad,l'Alquímia i els estats alterats de consciència, a punt que va crear el mètode d'inmaginación activa, que va sorgir en el després de la ruptura amb Freud, mentres escrivia el críptic llibre Rojo. va morir de juny el 6 de 1961, en Kusnacht.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Crítica de "Reflejos"
Un expolicia exalcohòlic i separat de la seua dona i els seus fills, intenta refer la seua vida buscant un treball que li permeta passar la pensió a la seua família, acaba trobant un treball de vigilant nocturn en un antic centre comercial devastat per un incendi 15 anys arrere, en la seua primera ronda pel cremat edifici li passen coses estranyes totes relacionades amb els espills estranyament nets que allí troba, tot això farà que s'involucre en una misteriosa història per a aclarir els fets.
Es una bona pel·licula de terror perque dona molts de esglais, ens fa passar una mala estona y té un bon argument que ens fara disfrutar de la pel·licula i de donar un par de bots de la butaca, els protagonistes s'endinsen molt en el paper i ens dona la sensació de voler ajudar al policia a trencar d'una vegada els espills i la seqüencia de la vella (no vaig a desvelar quina és, ja sabreu que dic si veieu la pel·licula) és molt bona i passarás una estona dessagradable (en sentit de terror).
Altament recomanable per als amants del gènere.
dimarts, 27 de gener del 2009
Gauche divine
La gauche divine (divina esquerra) va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra que es va estendre a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta.
La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana.
L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres l'any 1969
Entre d'altres en formaren part, Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano.
La gauche divine va estar lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.
La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana.
L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres l'any 1969
Entre d'altres en formaren part, Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano.
La gauche divine va estar lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.
dimarts, 6 de gener del 2009
La batalla de València
S'ha denominat batalla de València al conflicte identitari que va enfrontar a la societat valenciana durant la Transició Espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que va provocar una fractura política i social a la Comunitat Valenciana que encara perdura.
Origen del conflicte
L'origen del conflicte conegut com a batalla de València continua sent discutit. Una explicació ha sigut que va sorgir com una reacció regionalista espontània contra els postulats pancatalanistes defesos per Joan Fuster que van trobar eco en les elits universitàries relacionades amb els partits d'esquerra valencians. Per a altres es tracte simplement d'un conflico creat i atiat pels dirigents locals de la UCD per a desallotjar del poder en les institucions valencianes al PSPV-PSOE. Recentment, alguns autors han postulat que va tindre el seu origen en la disgregació de la dreta valenciana durant els últims estadis del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors localesEl conflicte va esclatar després de les eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres democràtiques després de la mort de Franco, en les que la UCD, encara una coalició, va obtindre el 33% dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,3% i 13 escons, el PCE un 9,1 % i 3 escons, i un escó cada un el Partit Socialista Popular (en coalició amb el PSPV), Aliança Popular i l'independent, però posteriorment integrat en la UCD, José Miguel Ortí Bords. Esta derrota va provocar que els dirigents de la UCD a la Comunitat Valenciana, encapçalaments per Emilio Attard, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tingueren por de ser desplaçats del poder polític i planejaren eradicar el predomini de l'esquerra per mitjà de les coaccions, i va adoptar l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSOE.
Conseqüència del conflicte
A pesar de les coaccions i violència mediàtica, en les eleccions generals espanyoles de 1979 la UCD va obtindre només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant amb el PSPV-PSOE a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feien que l'esquerra continuara sent majoritària en l'Assemblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, la UCD tenia majoria en el Consell i va plantejar una moció de censura contra Albiñana al desembre de 1979, davant de la qual cosa va haver de dimitir. L'agitació i la violència al carrer van determinar en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia, finalment aprovat en 1982 mercé un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en compte de la de l'article 151. Es va canviar la senyera cuatribarrada de la Corona d'Aragó (oficial entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), es va adoptar el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià i li va donar categoria de llengua al valencià (sense denominar-ho català).
L'afonament definitiu de la UCD com partit en 1981, la victòria del PSOE en les generals de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtindre representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. D'altra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, va mantindre tota la simbologia pactada, encara que va defendre les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua en les escoles.
Origen del conflicte
L'origen del conflicte conegut com a batalla de València continua sent discutit. Una explicació ha sigut que va sorgir com una reacció regionalista espontània contra els postulats pancatalanistes defesos per Joan Fuster que van trobar eco en les elits universitàries relacionades amb els partits d'esquerra valencians. Per a altres es tracte simplement d'un conflico creat i atiat pels dirigents locals de la UCD per a desallotjar del poder en les institucions valencianes al PSPV-PSOE. Recentment, alguns autors han postulat que va tindre el seu origen en la disgregació de la dreta valenciana durant els últims estadis del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors localesEl conflicte va esclatar després de les eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres democràtiques després de la mort de Franco, en les que la UCD, encara una coalició, va obtindre el 33% dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,3% i 13 escons, el PCE un 9,1 % i 3 escons, i un escó cada un el Partit Socialista Popular (en coalició amb el PSPV), Aliança Popular i l'independent, però posteriorment integrat en la UCD, José Miguel Ortí Bords. Esta derrota va provocar que els dirigents de la UCD a la Comunitat Valenciana, encapçalaments per Emilio Attard, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tingueren por de ser desplaçats del poder polític i planejaren eradicar el predomini de l'esquerra per mitjà de les coaccions, i va adoptar l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSOE.
Conseqüència del conflicte
A pesar de les coaccions i violència mediàtica, en les eleccions generals espanyoles de 1979 la UCD va obtindre només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant amb el PSPV-PSOE a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feien que l'esquerra continuara sent majoritària en l'Assemblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, la UCD tenia majoria en el Consell i va plantejar una moció de censura contra Albiñana al desembre de 1979, davant de la qual cosa va haver de dimitir. L'agitació i la violència al carrer van determinar en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia, finalment aprovat en 1982 mercé un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en compte de la de l'article 151. Es va canviar la senyera cuatribarrada de la Corona d'Aragó (oficial entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), es va adoptar el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià i li va donar categoria de llengua al valencià (sense denominar-ho català).
L'afonament definitiu de la UCD com partit en 1981, la victòria del PSOE en les generals de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtindre representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. D'altra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, va mantindre tota la simbologia pactada, encara que va defendre les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua en les escoles.
dimarts, 16 de desembre del 2008
La fura dels baus
La Fura dels Baus és un grup de teatre espanyol. Creat a Barcelona en 1979, es definix des de molt prompte com un grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. La base del seu treball està formada per una gamma de recursos escènics que inclouen música, moviment, ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l'espectador directament en l'espectacle. Tot està dominat per una creació col·lectiva on l'actor i l'autor eren una mateixa entitat. Esta estètica crearà la seua pròpia definició amb el terme "llenguatge furero".
Comentari d'una actuació, on secuestren un teatre recreant, un secuestre que va ocorrir a Rússia on va morir molta gent:
Comentari d'una actuació, on secuestren un teatre recreant, un secuestre que va ocorrir a Rússia on va morir molta gent:
Frases célebres
EPICUR
De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida siga totalment feliç, el major amb escreix és la consecució de l'amistat.
No necessitem tan l'ajuda dels nostres amics com la confiança en aquesta ajuda.
La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
El Déu, no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de suportar.
Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió.
El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produeix un malestar lleuger.
Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmès la teua felicitat a la dilació. Peró la vida es consumeix incitament.
Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda.
No necessitem tan l'ajuda dels nostres amics com la confiança en aquesta ajuda.
La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
El Déu, no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de suportar.
Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió.
El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produeix un malestar lleuger.
Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmès la teua felicitat a la dilació. Peró la vida es consumeix incitament.
Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda.
JOAN FUSTER
Moltes ferides d'amor són només ferides d'amor propi
Moltes ferides d'amor són només ferides d'amor propi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
