La batalla de València

S'ha denominat batalla de València al conflicte identitari que va enfrontar a la societat valenciana durant la Transició Espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que va provocar una fractura política i social a la Comunitat Valenciana que encara perdura.

Origen del conflicte
L'origen del conflicte conegut com a batalla de València continua sent discutit. Una explicació ha sigut que va sorgir com una reacció regionalista espontània contra els postulats pancatalanistes defesos per Joan Fuster que van trobar eco en les elits universitàries relacionades amb els partits d'esquerra valencians. Per a altres es tracte simplement d'un conflico creat i atiat pels dirigents locals de la UCD per a desallotjar del poder en les institucions valencianes al PSPV-PSOE. Recentment, alguns autors han postulat que va tindre el seu origen en la disgregació de la dreta valenciana durant els últims estadis del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors localesEl conflicte va esclatar després de les eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres democràtiques després de la mort de Franco, en les que la UCD, encara una coalició, va obtindre el 33% dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,3% i 13 escons, el PCE un 9,1 % i 3 escons, i un escó cada un el Partit Socialista Popular (en coalició amb el PSPV), Aliança Popular i l'independent, però posteriorment integrat en la UCD, José Miguel Ortí Bords. Esta derrota va provocar que els dirigents de la UCD a la Comunitat Valenciana, encapçalaments per Emilio Attard, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tingueren por de ser desplaçats del poder polític i planejaren eradicar el predomini de l'esquerra per mitjà de les coaccions, i va adoptar l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSOE.

Conseqüència del conflicte
A pesar de les coaccions i violència mediàtica, en les eleccions generals espanyoles de 1979 la UCD va obtindre només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant amb el PSPV-PSOE a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feien que l'esquerra continuara sent majoritària en l'Assemblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, la UCD tenia majoria en el Consell i va plantejar una moció de censura contra Albiñana al desembre de 1979, davant de la qual cosa va haver de dimitir. L'agitació i la violència al carrer van determinar en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia, finalment aprovat en 1982 mercé un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en compte de la de l'article 151. Es va canviar la senyera cuatribarrada de la Corona d'Aragó (oficial entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (amb franja blava), es va adoptar el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià i li va donar categoria de llengua al valencià (sense denominar-ho català).
L'afonament definitiu de la UCD com partit en 1981, la victòria del PSOE en les generals de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtindre representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. D'altra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, va mantindre tota la simbologia pactada, encara que va defendre les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua en les escoles.