Sigismund Schlomo Freud (Freiberg, 6 de maig de 1856 - Londres, 23 de setembre de 1939), més conegut com Sigmund Freud, va ser un metge, neuròleg i lliurepensador austríac, i el creador de la psicoanàlisi.
Va començar la seua carrera interessant-se per la hipnosi i el seu ús per a tractar malalts mentals. Més tard, encara que va mantindre en la teràpia diversos aspectes d'esta tècnica, va reemplaçar la hipnosi per l'associació lliure i l'anàlisi dels sons, per a desenvolupar el que, actualment, es coneix com «la capellà del parla». Tot açò es va convertir en punt de partida de la psicoanàlisi.
Què és la psicoanàlisi?
El psicoanàlisi és el conjunt de teories que prenen com a base les teoritzacions de Sigmund Freud concebudes a partir de la seua praxi per al tractament de malalties mentals. El distintiu de la psicoanàlisi és el treball sobre un inconscient reprimit.
Les teories de Sigmund Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran revolada en la Viena del s. XIX i el debat sobre les mateixes continua en l'època actual. Les seues idees són sovint discutides i criticades, i molts consideren la seua obra com més aïna pertanyent al camp del pensament i de la cultura en general. A més, hi ha un ampli debat sobre si la psicoanàlisi i els tractaments associats a ell pertanyen a l'àmbit de la ciència.
Els començaments de la psicoanàlisi i estudis dels sons
El primer treball publicat de Freud sobre psicopatologia, Sobre l'afàsia, va aparéixer en 1891; era un estudi d'este trastorn neurològic en què la capacitat per a pronunciar paraules o anomenar objectes comuns es perd com a conseqüència d'una malaltia orgànica en el cervell. El seu últim treball sobre neurologia, l'article, ‘Paràlisis cerebrals infantils', va ser escrit per a una enciclopèdia en 1897 només per la insistència de l'editor, perquè en aquell moment Freud estava més ocupat en les explicacions psicològiques de les malalties mentals que en les fisiològiques. Els seus treballs posteriors s'inscriuen enterament en eixe terreny, que ell mateix havia batejat com a psicoanàlisi en 1896.
Esta nova orientació de Freud es va donar a conéixer per primera vegada en el seu treball Estudis sobre la histèria (1893 ), elaborat en col•laboració amb el metge vienés Josef Breuer, que dos anys després es publicaria amb major extensió. Es consideraven els símptomes de la histèria com a manifestacions d'energia emocional no descarregada, associada amb traumes psíquics oblidats. El procediment terapeútico consistia a sumir el pacient en un estat hipnòtic, per a forçar-li a recordar i reviure l'experiència traumàtica origen del trastorn, amb la qual cosa es descarregarien per catarsis les emocions causants dels símptomes. La publicació d'esta obra va marcar el començament de la teoria psicoanalítica, formulada sobre la base de les observacions clíniques.
Durant el període de 1895 a 1900, Freud va desenvolupar molts dels conceptes posteriorment incorporats tant a la pràctica com a la doctrina psicoanalítica. Poc després de la publicació dels estudis sobre la histèria, Freud va abandonar l'ús de la hipnosi com a procediment catàrtic, per a reemplaçar-ho per la investigació del curs espontani de pensaments del pacient —cridat associació lliure—, com a mètode idoni per a comprendre els processos mentals inconscients que estan en l'arrel dels trastorns neuròtics.
En les seues observacions clíniques, Freud va trobar evidències dels mecanismes mentals de la repressió i la resistència, descrivint la primera com un mecanisme inconscient que fa inaccessible a la ment conscient el record de fets dolorosos o traumàtics; i la segona com la defensa inconscient contra l'accessibilitat a la consciència de les experiències reprimides, per a evitar l'ansietat que d'ella es deriva.
Freud va proposar seguir el curs dels processos inconscients, usant les associacions lliures del pacient com guia per a interpretar els sons
En estos anys, va desenvolupar també la teoria de la transferència, procés pel qual les actituds emocionals, establides originàriament cap a les figures dels pares durant la infància, són transferides en la vida adulta a altres personatges
La seua obra més important va ser La interpretació dels sons (1900). En ella analitza (a més d'alguns sons dels seus pacients, amics, fills, i inclús de personatges famosos) molts dels seus propis sons, registrats durant tres anys d'autoanàlisi iniciats en 1897. Este treball exposa tots els conceptes fonamentals en què s'assenten la teoria i la tècnica psicoanalítica. Entre altres dels seus treballs caldria destacar: Psicopatologia de la vida quotidiana (1904), Tres assajos per a una teoria sexual (1905) Tòtem i Tabú (1913), Més enllà del principi del plaer (1920), Psicologia de masses (1920), El jo i l'això (1923), El malestar en la cultura (1930), L'esdevenidor d'una il•lusió (1927), Introducció a la psicoanàlisi (1933), i Moisés i el monoteisme (1939)
Teoria de Sigmund Freud
Freud no va inventar exactament el concepte de ment conscient versus ment inconscient, però per descomptat ho va fer popular. La ment conscient és tot allò del que nos en adonem en un moment particular: les percepcions presents, memòries, pensaments, fantasies i sentiments. Quan treballem molt centrats en estos apartats és el que Freud va cridar preconscient, quelcom que hui cridaríem “memòria disponible”: es referix a tot allò que som capaços de recordar; aquells records que no estan disponibles en el moment, però que som capaços de portar a la cosnciencia. Actualment, ningú té problemes amb estes dos capes de la ment, encara que Freud va suggerir que les mateixes constituïen només xicotetes parts de la mateixa.
La part més gran estava formada per l'inconscient i incloïa totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent moltes que s'havien originat allí, com ara els nostres impulsos o instints, així com altres que no podíem tolerar en la nostra ment conscient, com ara les emocions associades als traumes.
D'acord amb Freud, l'inconscient és la font de les nostres motivacions, ja siguen simples desitjos de menjar o sexe, compulsiones neuròtiques o els motius d'un artista o científic. A més, tenim una tendència a negar o resistir estes motivacions de la seua percepció conscient, de manera que només són observables de forma disfressada.
La teoria de Sigmund Freud és més extensa, peró no vaig a alargarla més.
El compleix d’ Èdip i Electra
En la psicoanàlisi freudiana, el complex d'Èdip es referix al conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ser humà de sexe masculí quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altre (simultàniament), es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare. El període de manifestació del complex comprén, aproximadament, els sis primers anys de vida del xiquet, com a part de l'anomenada etapa fàl•lica (pregenital) del desenvolupament de la libido.
El complex d'Electra és el contrari, només que afecta les xiques, les quals sentiran atracció cap a son pare i despreciaren sa mare
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada