LA PINTURA SURREALISTA
Masson va adoptar de seguida les tècniques de l'automatisme, cap a 1923-1924, poc després de conéixer a Bretó. Cap a 1929 les va abandonar per a tornar a un estil cubista. Per la seua banda Dalí utilitzava més la fixació d'imatges preses dels sons, va inventar el que ell mateix va cridar mètode paranoicocrític, una mescla entre la tècnica d'observació de Leonardo dóna Vinci per mitjà de la qual observant una paret es podia veure com sorgien formes i tècniques de frottage; fruit d'esta tècnica són les obres en què es veuen dos imatges en una sola configuració. Óscar Domínguez va inventar la decalcomanía (aplicar guaix negre sobre un paper el qual es col·loca damunt d'un altre full sobre la qual s'exercix una lleugera pressió, després es desapeguen abans que s'assequen). A més de les tècniques ja mencionades de la decalcomanía i el frottage, els surrealistes van desenvolupar altres procediments que inclouen igualment l'atzar: el raspament, el fumage i la distribució d'arena sobre el llenç encolat.
Miró va ser per a Bretó el més surrealista de tots, pel seu automatisme psíquic pur. René Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en dubte la relació entre un objecte pintat i el real. Paul Delvaux càrrega a les seues obres d'un espés erotisme basat en el seu caràcter d'estranyament en els espais de Giorgio de Chirico. El surrealisme va penetrar l'activitat de molts artistes europeus i americans en distintes èpoques. Pablo Picasso s'alió amb el moviment surrealista en 1925; Bretó declarava este acostament de Picasso qualificant-lo de «...surrealista dins del cubisme...». Es consideren surrealistes les obres del període Dinard (1928-1930), que Picasso combina el monstruós i ho sublime en la composició de figures mitjà màquines mitjà monstres d'aspecte gegantí i a vegades terrorífic.
La literatura surrealista.
LITERATURA SURREALISTA
La producció surrealista és va caracteritzar per una vocació llibertària sense límits i l'exaltació dels processos onírics, de l'humor corrosiu i de la passió eròtica. Els idees del grup és van expressar a través de tècniques literàries i provocacions pictòriques.
En 1930 Bretó va publicar el seu Segon manifest del surrealisme, en el que excomunicava Joseph Delteil, Antonin Artaud, Philippe Soupault, Robert Desnos, Georges Limbour, André Masson, Roger Vitrac, Georges Ribemont-Dessaignes i Francis Picabia.
El mateix any va aparéixer la revista Li Surréalisme au Service de la Révolution, que va suplantar a l'anterior, La Révolution Surréaliste, i a continuació, Aragó, Éluard, Péret i Bretó van ingressar en el Partit Comunista. A finals de 1933, Bretó, Éluard i Crevel van ser expulsats del partit. En els anys trenta és van sumar al moviment Salvador Dalí, Luis Buñuel, Yves Tanguy, René Char i Georges Sadoul.
A Espanya, l'anomenada generació del 27 va produir alguns llibres influïts pel surrealisme, com a Poeta a Nova York de Federico García Lorca, Sobre els àngels de Rafael Alberti i Espases com a llavis de Vicente Aleixandre.
Decadència i final del surrealisme.
DECADÈCIA I FINAL DEL SURREALISME
En 1938 va tindre lloc a París l'Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l'apogeu d'este moviment abans de la guerra. Van participar entre altres, Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim. L'exposició va oferir al públic sobretot una excel·lent mostra del que el surrealisme havia produït en la fabricació d'objectes.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, els surrealistes es dispersen, alguns d'ells (Bretó, Ernst, Masson) abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de postguerra (expressionisme abstracte i Art Pop).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada