La Fura dels Baus és un grup de teatre espanyol. Creat a Barcelona en 1979, es definix des de molt prompte com un grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. La base del seu treball està formada per una gamma de recursos escènics que inclouen música, moviment, ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l'espectador directament en l'espectacle. Tot està dominat per una creació col·lectiva on l'actor i l'autor eren una mateixa entitat. Esta estètica crearà la seua pròpia definició amb el terme "llenguatge furero".
Comentari d'una actuació, on secuestren un teatre recreant, un secuestre que va ocorrir a Rússia on va morir molta gent:
dimarts, 16 de desembre del 2008
Frases célebres
EPICUR
De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida siga totalment feliç, el major amb escreix és la consecució de l'amistat.
No necessitem tan l'ajuda dels nostres amics com la confiança en aquesta ajuda.
La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
El Déu, no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de suportar.
Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió.
El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produeix un malestar lleuger.
Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmès la teua felicitat a la dilació. Peró la vida es consumeix incitament.
Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda.
No necessitem tan l'ajuda dels nostres amics com la confiança en aquesta ajuda.
La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
El Déu, no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de suportar.
Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió.
El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produeix un malestar lleuger.
Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmès la teua felicitat a la dilació. Peró la vida es consumeix incitament.
Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda.
JOAN FUSTER
Moltes ferides d'amor són només ferides d'amor propi
Moltes ferides d'amor són només ferides d'amor propi
diumenge, 7 de desembre del 2008
El surrealisme
El Surrealisme és un moviment artístic i literari sorgit a França a partir del dadaisme, en el primer quart del segle XX entorn de la personalitat del poeta André Bretó. Buscava descobrir una veritat, amb escriptures automàtiques, sense correccions racionals, utilitzant imatges per a expressar les seues emocions, però que mai seguien un raonament lògic.
LA PINTURA SURREALISTA
Masson va adoptar de seguida les tècniques de l'automatisme, cap a 1923-1924, poc després de conéixer a Bretó. Cap a 1929 les va abandonar per a tornar a un estil cubista. Per la seua banda Dalí utilitzava més la fixació d'imatges preses dels sons, va inventar el que ell mateix va cridar mètode paranoicocrític, una mescla entre la tècnica d'observació de Leonardo dóna Vinci per mitjà de la qual observant una paret es podia veure com sorgien formes i tècniques de frottage; fruit d'esta tècnica són les obres en què es veuen dos imatges en una sola configuració. Óscar Domínguez va inventar la decalcomanía (aplicar guaix negre sobre un paper el qual es col·loca damunt d'un altre full sobre la qual s'exercix una lleugera pressió, després es desapeguen abans que s'assequen). A més de les tècniques ja mencionades de la decalcomanía i el frottage, els surrealistes van desenvolupar altres procediments que inclouen igualment l'atzar: el raspament, el fumage i la distribució d'arena sobre el llenç encolat.
Miró va ser per a Bretó el més surrealista de tots, pel seu automatisme psíquic pur. René Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en dubte la relació entre un objecte pintat i el real. Paul Delvaux càrrega a les seues obres d'un espés erotisme basat en el seu caràcter d'estranyament en els espais de Giorgio de Chirico. El surrealisme va penetrar l'activitat de molts artistes europeus i americans en distintes èpoques. Pablo Picasso s'alió amb el moviment surrealista en 1925; Bretó declarava este acostament de Picasso qualificant-lo de «...surrealista dins del cubisme...». Es consideren surrealistes les obres del període Dinard (1928-1930), que Picasso combina el monstruós i ho sublime en la composició de figures mitjà màquines mitjà monstres d'aspecte gegantí i a vegades terrorífic.
La literatura surrealista.
LITERATURA SURREALISTA
La producció surrealista és va caracteritzar per una vocació llibertària sense límits i l'exaltació dels processos onírics, de l'humor corrosiu i de la passió eròtica. Els idees del grup és van expressar a través de tècniques literàries i provocacions pictòriques.
En 1930 Bretó va publicar el seu Segon manifest del surrealisme, en el que excomunicava Joseph Delteil, Antonin Artaud, Philippe Soupault, Robert Desnos, Georges Limbour, André Masson, Roger Vitrac, Georges Ribemont-Dessaignes i Francis Picabia.
El mateix any va aparéixer la revista Li Surréalisme au Service de la Révolution, que va suplantar a l'anterior, La Révolution Surréaliste, i a continuació, Aragó, Éluard, Péret i Bretó van ingressar en el Partit Comunista. A finals de 1933, Bretó, Éluard i Crevel van ser expulsats del partit. En els anys trenta és van sumar al moviment Salvador Dalí, Luis Buñuel, Yves Tanguy, René Char i Georges Sadoul.
A Espanya, l'anomenada generació del 27 va produir alguns llibres influïts pel surrealisme, com a Poeta a Nova York de Federico García Lorca, Sobre els àngels de Rafael Alberti i Espases com a llavis de Vicente Aleixandre.
Decadència i final del surrealisme.
DECADÈCIA I FINAL DEL SURREALISME
En 1938 va tindre lloc a París l'Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l'apogeu d'este moviment abans de la guerra. Van participar entre altres, Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim. L'exposició va oferir al públic sobretot una excel·lent mostra del que el surrealisme havia produït en la fabricació d'objectes.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, els surrealistes es dispersen, alguns d'ells (Bretó, Ernst, Masson) abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de postguerra (expressionisme abstracte i Art Pop).
LA PINTURA SURREALISTA
Masson va adoptar de seguida les tècniques de l'automatisme, cap a 1923-1924, poc després de conéixer a Bretó. Cap a 1929 les va abandonar per a tornar a un estil cubista. Per la seua banda Dalí utilitzava més la fixació d'imatges preses dels sons, va inventar el que ell mateix va cridar mètode paranoicocrític, una mescla entre la tècnica d'observació de Leonardo dóna Vinci per mitjà de la qual observant una paret es podia veure com sorgien formes i tècniques de frottage; fruit d'esta tècnica són les obres en què es veuen dos imatges en una sola configuració. Óscar Domínguez va inventar la decalcomanía (aplicar guaix negre sobre un paper el qual es col·loca damunt d'un altre full sobre la qual s'exercix una lleugera pressió, després es desapeguen abans que s'assequen). A més de les tècniques ja mencionades de la decalcomanía i el frottage, els surrealistes van desenvolupar altres procediments que inclouen igualment l'atzar: el raspament, el fumage i la distribució d'arena sobre el llenç encolat.
Miró va ser per a Bretó el més surrealista de tots, pel seu automatisme psíquic pur. René Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en dubte la relació entre un objecte pintat i el real. Paul Delvaux càrrega a les seues obres d'un espés erotisme basat en el seu caràcter d'estranyament en els espais de Giorgio de Chirico. El surrealisme va penetrar l'activitat de molts artistes europeus i americans en distintes èpoques. Pablo Picasso s'alió amb el moviment surrealista en 1925; Bretó declarava este acostament de Picasso qualificant-lo de «...surrealista dins del cubisme...». Es consideren surrealistes les obres del període Dinard (1928-1930), que Picasso combina el monstruós i ho sublime en la composició de figures mitjà màquines mitjà monstres d'aspecte gegantí i a vegades terrorífic.
La literatura surrealista.
LITERATURA SURREALISTA
La producció surrealista és va caracteritzar per una vocació llibertària sense límits i l'exaltació dels processos onírics, de l'humor corrosiu i de la passió eròtica. Els idees del grup és van expressar a través de tècniques literàries i provocacions pictòriques.
En 1930 Bretó va publicar el seu Segon manifest del surrealisme, en el que excomunicava Joseph Delteil, Antonin Artaud, Philippe Soupault, Robert Desnos, Georges Limbour, André Masson, Roger Vitrac, Georges Ribemont-Dessaignes i Francis Picabia.
El mateix any va aparéixer la revista Li Surréalisme au Service de la Révolution, que va suplantar a l'anterior, La Révolution Surréaliste, i a continuació, Aragó, Éluard, Péret i Bretó van ingressar en el Partit Comunista. A finals de 1933, Bretó, Éluard i Crevel van ser expulsats del partit. En els anys trenta és van sumar al moviment Salvador Dalí, Luis Buñuel, Yves Tanguy, René Char i Georges Sadoul.
A Espanya, l'anomenada generació del 27 va produir alguns llibres influïts pel surrealisme, com a Poeta a Nova York de Federico García Lorca, Sobre els àngels de Rafael Alberti i Espases com a llavis de Vicente Aleixandre.
Decadència i final del surrealisme.
DECADÈCIA I FINAL DEL SURREALISME
En 1938 va tindre lloc a París l'Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l'apogeu d'este moviment abans de la guerra. Van participar entre altres, Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim. L'exposició va oferir al públic sobretot una excel·lent mostra del que el surrealisme havia produït en la fabricació d'objectes.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, els surrealistes es dispersen, alguns d'ells (Bretó, Ernst, Masson) abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de postguerra (expressionisme abstracte i Art Pop).
dissabte, 6 de desembre del 2008
Somnis
1. L'altre dia vaig somiar que formaba un grup de música amb els meus amics i vam tidre molt de èxit, eixiem en tots els programes de la televisió, teniem autobús propi i muntavem unes festes molt grans. Sempre arrassavem en els escenaris i aixó era una passada, ens ho passavem genial, i ja no m'enrecorde de res.
2. Fa temps, vaig somniar que estaven jugant la final de les olimpiades de futbol 7, estavem empatats 1-1 i quedaven 2 minuts per a la conclusió del partit, peró en una jugada de tot el equip em va arribar el baló, vaig xutar i vaig marcar el gol de la victoria, aleshores tots vam cel·lebrar el gol i vam guanyar la copa de les olimpiades que ens nombraria com els nou campions de Benidorm de futbol 7.
3. Estavem en casa de Nestor amb un nou joc anomenat guitar hero world tour,(joc amb simuladors de guitarra, bateria i microfon) i vam começar a tocar les cançons que hi havia al joc,poc a poc el dies passavem i, com cada dia anavem a casa de Nestor per a tocar amb el Guitar Hero i ens vam fer molt bons, aleshores ens vam apuntar a un torneig mundial de Guitar Hero i vam guanyar, després de guanyar vam fer concerts amb els simuladors i vam trionfar.
4. Estavem en festes de Benidorm i un amic estava borratxo, aleshores es van ficar amb un home i l'home es va enfadar, tots van eixir corrent, pero jo ho vaig intentar i no podia i em va agafar, i quan m'anava a pegar em vaig despertar.
2. Fa temps, vaig somniar que estaven jugant la final de les olimpiades de futbol 7, estavem empatats 1-1 i quedaven 2 minuts per a la conclusió del partit, peró en una jugada de tot el equip em va arribar el baló, vaig xutar i vaig marcar el gol de la victoria, aleshores tots vam cel·lebrar el gol i vam guanyar la copa de les olimpiades que ens nombraria com els nou campions de Benidorm de futbol 7.
3. Estavem en casa de Nestor amb un nou joc anomenat guitar hero world tour,(joc amb simuladors de guitarra, bateria i microfon) i vam começar a tocar les cançons que hi havia al joc,poc a poc el dies passavem i, com cada dia anavem a casa de Nestor per a tocar amb el Guitar Hero i ens vam fer molt bons, aleshores ens vam apuntar a un torneig mundial de Guitar Hero i vam guanyar, després de guanyar vam fer concerts amb els simuladors i vam trionfar.
4. Estavem en festes de Benidorm i un amic estava borratxo, aleshores es van ficar amb un home i l'home es va enfadar, tots van eixir corrent, pero jo ho vaig intentar i no podia i em va agafar, i quan m'anava a pegar em vaig despertar.
dilluns, 1 de desembre del 2008
Sigmund Freud
Sigmund Freud
Sigismund Schlomo Freud (Freiberg, 6 de maig de 1856 - Londres, 23 de setembre de 1939), més conegut com Sigmund Freud, va ser un metge, neuròleg i lliurepensador austríac, i el creador de la psicoanàlisi.
Va començar la seua carrera interessant-se per la hipnosi i el seu ús per a tractar malalts mentals. Més tard, encara que va mantindre en la teràpia diversos aspectes d'esta tècnica, va reemplaçar la hipnosi per l'associació lliure i l'anàlisi dels sons, per a desenvolupar el que, actualment, es coneix com «la capellà del parla». Tot açò es va convertir en punt de partida de la psicoanàlisi.
Què és la psicoanàlisi?
El psicoanàlisi és el conjunt de teories que prenen com a base les teoritzacions de Sigmund Freud concebudes a partir de la seua praxi per al tractament de malalties mentals. El distintiu de la psicoanàlisi és el treball sobre un inconscient reprimit.
Les teories de Sigmund Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran revolada en la Viena del s. XIX i el debat sobre les mateixes continua en l'època actual. Les seues idees són sovint discutides i criticades, i molts consideren la seua obra com més aïna pertanyent al camp del pensament i de la cultura en general. A més, hi ha un ampli debat sobre si la psicoanàlisi i els tractaments associats a ell pertanyen a l'àmbit de la ciència.
Els començaments de la psicoanàlisi i estudis dels sons
El primer treball publicat de Freud sobre psicopatologia, Sobre l'afàsia, va aparéixer en 1891; era un estudi d'este trastorn neurològic en què la capacitat per a pronunciar paraules o anomenar objectes comuns es perd com a conseqüència d'una malaltia orgànica en el cervell. El seu últim treball sobre neurologia, l'article, ‘Paràlisis cerebrals infantils', va ser escrit per a una enciclopèdia en 1897 només per la insistència de l'editor, perquè en aquell moment Freud estava més ocupat en les explicacions psicològiques de les malalties mentals que en les fisiològiques. Els seus treballs posteriors s'inscriuen enterament en eixe terreny, que ell mateix havia batejat com a psicoanàlisi en 1896.
Esta nova orientació de Freud es va donar a conéixer per primera vegada en el seu treball Estudis sobre la histèria (1893 ), elaborat en col•laboració amb el metge vienés Josef Breuer, que dos anys després es publicaria amb major extensió. Es consideraven els símptomes de la histèria com a manifestacions d'energia emocional no descarregada, associada amb traumes psíquics oblidats. El procediment terapeútico consistia a sumir el pacient en un estat hipnòtic, per a forçar-li a recordar i reviure l'experiència traumàtica origen del trastorn, amb la qual cosa es descarregarien per catarsis les emocions causants dels símptomes. La publicació d'esta obra va marcar el començament de la teoria psicoanalítica, formulada sobre la base de les observacions clíniques.
Durant el període de 1895 a 1900, Freud va desenvolupar molts dels conceptes posteriorment incorporats tant a la pràctica com a la doctrina psicoanalítica. Poc després de la publicació dels estudis sobre la histèria, Freud va abandonar l'ús de la hipnosi com a procediment catàrtic, per a reemplaçar-ho per la investigació del curs espontani de pensaments del pacient —cridat associació lliure—, com a mètode idoni per a comprendre els processos mentals inconscients que estan en l'arrel dels trastorns neuròtics.
En les seues observacions clíniques, Freud va trobar evidències dels mecanismes mentals de la repressió i la resistència, descrivint la primera com un mecanisme inconscient que fa inaccessible a la ment conscient el record de fets dolorosos o traumàtics; i la segona com la defensa inconscient contra l'accessibilitat a la consciència de les experiències reprimides, per a evitar l'ansietat que d'ella es deriva.
Freud va proposar seguir el curs dels processos inconscients, usant les associacions lliures del pacient com guia per a interpretar els sons
En estos anys, va desenvolupar també la teoria de la transferència, procés pel qual les actituds emocionals, establides originàriament cap a les figures dels pares durant la infància, són transferides en la vida adulta a altres personatges
La seua obra més important va ser La interpretació dels sons (1900). En ella analitza (a més d'alguns sons dels seus pacients, amics, fills, i inclús de personatges famosos) molts dels seus propis sons, registrats durant tres anys d'autoanàlisi iniciats en 1897. Este treball exposa tots els conceptes fonamentals en què s'assenten la teoria i la tècnica psicoanalítica. Entre altres dels seus treballs caldria destacar: Psicopatologia de la vida quotidiana (1904), Tres assajos per a una teoria sexual (1905) Tòtem i Tabú (1913), Més enllà del principi del plaer (1920), Psicologia de masses (1920), El jo i l'això (1923), El malestar en la cultura (1930), L'esdevenidor d'una il•lusió (1927), Introducció a la psicoanàlisi (1933), i Moisés i el monoteisme (1939)
Teoria de Sigmund Freud
Freud no va inventar exactament el concepte de ment conscient versus ment inconscient, però per descomptat ho va fer popular. La ment conscient és tot allò del que nos en adonem en un moment particular: les percepcions presents, memòries, pensaments, fantasies i sentiments. Quan treballem molt centrats en estos apartats és el que Freud va cridar preconscient, quelcom que hui cridaríem “memòria disponible”: es referix a tot allò que som capaços de recordar; aquells records que no estan disponibles en el moment, però que som capaços de portar a la cosnciencia. Actualment, ningú té problemes amb estes dos capes de la ment, encara que Freud va suggerir que les mateixes constituïen només xicotetes parts de la mateixa.
La part més gran estava formada per l'inconscient i incloïa totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent moltes que s'havien originat allí, com ara els nostres impulsos o instints, així com altres que no podíem tolerar en la nostra ment conscient, com ara les emocions associades als traumes.
D'acord amb Freud, l'inconscient és la font de les nostres motivacions, ja siguen simples desitjos de menjar o sexe, compulsiones neuròtiques o els motius d'un artista o científic. A més, tenim una tendència a negar o resistir estes motivacions de la seua percepció conscient, de manera que només són observables de forma disfressada.
La teoria de Sigmund Freud és més extensa, peró no vaig a alargarla més.
El compleix d’ Èdip i Electra
En la psicoanàlisi freudiana, el complex d'Èdip es referix al conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ser humà de sexe masculí quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altre (simultàniament), es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare. El període de manifestació del complex comprén, aproximadament, els sis primers anys de vida del xiquet, com a part de l'anomenada etapa fàl•lica (pregenital) del desenvolupament de la libido.
El complex d'Electra és el contrari, només que afecta les xiques, les quals sentiran atracció cap a son pare i despreciaren sa mare
Sigismund Schlomo Freud (Freiberg, 6 de maig de 1856 - Londres, 23 de setembre de 1939), més conegut com Sigmund Freud, va ser un metge, neuròleg i lliurepensador austríac, i el creador de la psicoanàlisi.
Va començar la seua carrera interessant-se per la hipnosi i el seu ús per a tractar malalts mentals. Més tard, encara que va mantindre en la teràpia diversos aspectes d'esta tècnica, va reemplaçar la hipnosi per l'associació lliure i l'anàlisi dels sons, per a desenvolupar el que, actualment, es coneix com «la capellà del parla». Tot açò es va convertir en punt de partida de la psicoanàlisi.
Què és la psicoanàlisi?
El psicoanàlisi és el conjunt de teories que prenen com a base les teoritzacions de Sigmund Freud concebudes a partir de la seua praxi per al tractament de malalties mentals. El distintiu de la psicoanàlisi és el treball sobre un inconscient reprimit.
Les teories de Sigmund Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran revolada en la Viena del s. XIX i el debat sobre les mateixes continua en l'època actual. Les seues idees són sovint discutides i criticades, i molts consideren la seua obra com més aïna pertanyent al camp del pensament i de la cultura en general. A més, hi ha un ampli debat sobre si la psicoanàlisi i els tractaments associats a ell pertanyen a l'àmbit de la ciència.
Els començaments de la psicoanàlisi i estudis dels sons
El primer treball publicat de Freud sobre psicopatologia, Sobre l'afàsia, va aparéixer en 1891; era un estudi d'este trastorn neurològic en què la capacitat per a pronunciar paraules o anomenar objectes comuns es perd com a conseqüència d'una malaltia orgànica en el cervell. El seu últim treball sobre neurologia, l'article, ‘Paràlisis cerebrals infantils', va ser escrit per a una enciclopèdia en 1897 només per la insistència de l'editor, perquè en aquell moment Freud estava més ocupat en les explicacions psicològiques de les malalties mentals que en les fisiològiques. Els seus treballs posteriors s'inscriuen enterament en eixe terreny, que ell mateix havia batejat com a psicoanàlisi en 1896.
Esta nova orientació de Freud es va donar a conéixer per primera vegada en el seu treball Estudis sobre la histèria (1893 ), elaborat en col•laboració amb el metge vienés Josef Breuer, que dos anys després es publicaria amb major extensió. Es consideraven els símptomes de la histèria com a manifestacions d'energia emocional no descarregada, associada amb traumes psíquics oblidats. El procediment terapeútico consistia a sumir el pacient en un estat hipnòtic, per a forçar-li a recordar i reviure l'experiència traumàtica origen del trastorn, amb la qual cosa es descarregarien per catarsis les emocions causants dels símptomes. La publicació d'esta obra va marcar el començament de la teoria psicoanalítica, formulada sobre la base de les observacions clíniques.
Durant el període de 1895 a 1900, Freud va desenvolupar molts dels conceptes posteriorment incorporats tant a la pràctica com a la doctrina psicoanalítica. Poc després de la publicació dels estudis sobre la histèria, Freud va abandonar l'ús de la hipnosi com a procediment catàrtic, per a reemplaçar-ho per la investigació del curs espontani de pensaments del pacient —cridat associació lliure—, com a mètode idoni per a comprendre els processos mentals inconscients que estan en l'arrel dels trastorns neuròtics.
En les seues observacions clíniques, Freud va trobar evidències dels mecanismes mentals de la repressió i la resistència, descrivint la primera com un mecanisme inconscient que fa inaccessible a la ment conscient el record de fets dolorosos o traumàtics; i la segona com la defensa inconscient contra l'accessibilitat a la consciència de les experiències reprimides, per a evitar l'ansietat que d'ella es deriva.
Freud va proposar seguir el curs dels processos inconscients, usant les associacions lliures del pacient com guia per a interpretar els sons
En estos anys, va desenvolupar també la teoria de la transferència, procés pel qual les actituds emocionals, establides originàriament cap a les figures dels pares durant la infància, són transferides en la vida adulta a altres personatges
La seua obra més important va ser La interpretació dels sons (1900). En ella analitza (a més d'alguns sons dels seus pacients, amics, fills, i inclús de personatges famosos) molts dels seus propis sons, registrats durant tres anys d'autoanàlisi iniciats en 1897. Este treball exposa tots els conceptes fonamentals en què s'assenten la teoria i la tècnica psicoanalítica. Entre altres dels seus treballs caldria destacar: Psicopatologia de la vida quotidiana (1904), Tres assajos per a una teoria sexual (1905) Tòtem i Tabú (1913), Més enllà del principi del plaer (1920), Psicologia de masses (1920), El jo i l'això (1923), El malestar en la cultura (1930), L'esdevenidor d'una il•lusió (1927), Introducció a la psicoanàlisi (1933), i Moisés i el monoteisme (1939)
Teoria de Sigmund Freud
Freud no va inventar exactament el concepte de ment conscient versus ment inconscient, però per descomptat ho va fer popular. La ment conscient és tot allò del que nos en adonem en un moment particular: les percepcions presents, memòries, pensaments, fantasies i sentiments. Quan treballem molt centrats en estos apartats és el que Freud va cridar preconscient, quelcom que hui cridaríem “memòria disponible”: es referix a tot allò que som capaços de recordar; aquells records que no estan disponibles en el moment, però que som capaços de portar a la cosnciencia. Actualment, ningú té problemes amb estes dos capes de la ment, encara que Freud va suggerir que les mateixes constituïen només xicotetes parts de la mateixa.
La part més gran estava formada per l'inconscient i incloïa totes aquelles coses que no són accessibles a la nostra consciència, incloent moltes que s'havien originat allí, com ara els nostres impulsos o instints, així com altres que no podíem tolerar en la nostra ment conscient, com ara les emocions associades als traumes.
D'acord amb Freud, l'inconscient és la font de les nostres motivacions, ja siguen simples desitjos de menjar o sexe, compulsiones neuròtiques o els motius d'un artista o científic. A més, tenim una tendència a negar o resistir estes motivacions de la seua percepció conscient, de manera que només són observables de forma disfressada.
La teoria de Sigmund Freud és més extensa, peró no vaig a alargarla més.
El compleix d’ Èdip i Electra
En la psicoanàlisi freudiana, el complex d'Èdip es referix al conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ser humà de sexe masculí quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altre (simultàniament), es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare. El període de manifestació del complex comprén, aproximadament, els sis primers anys de vida del xiquet, com a part de l'anomenada etapa fàl•lica (pregenital) del desenvolupament de la libido.
El complex d'Electra és el contrari, només que afecta les xiques, les quals sentiran atracció cap a son pare i despreciaren sa mare
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
